I N T R O D U C C I Ó

La galàxia és l’arena estel·lar, un formiguer de races lluitant per sobreviure en un espai cada vegada més concorregut. No hi queden ni els somnis de les races més antigues. Totes saben que, arribat el moment, desapareixen. Com s’esvaeixen totes aquelles que són dèbils o tenen enemics poderosos. Per a aquests, l’esclavitud és tan sols l’esglaó final de la llarga marxa vers la fi. Però això és només una batussa de veïnes comparat amb el que succeeix fora. Allà fora, d’enllà d’aquesta diminuta galàxia…

El planeta ja feia massa temps que havia deixat d’existir com a tal. Potser un examen detallat, bo i sabent el que es buscava i on, permetria localitzar-lo. Un examen aleatori d’oscil·lacions magnètiques permetria descobrir-lo molt més ràpidament. La raresa, una de les moltes que hi ha a les galàxies, era
allò, tot i que hom no podia veure-la. El planeta havia estat englobat en la corona del sol que l’il·luminava i que li va donar la vida. Tan sols el seu nucli resistia gràcies al fet d’haver estat el planeta més allunyat del seu sistema. Ara, exclusivament una raça intel·ligent sobrevivia en un ambient tan hostil. Era una raça molt vella, una de les més velles de l’Univers.

La dansa ja feia molt temps que hi havia començat. Les esferes de pura energia evolucionaven a l’uníson. Moltes vegades es rascaven totes alhora; d’altres, s’englobaven les unes en les altres. Els colors reflectits variaven des del roig a l’ultraviolat. Reproduïen figures vincladisses i les desfeien al cap d’un moment. Durant llargs períodes semblaven immòbils, totes equidistants, formant una circumferència perfecta, el radi de la qual disminuïa massa lentament per poder ser vist.

D’altres moltes esferes s’apropaven, tant que semblava que formessin circumferències concèntriques. Algunes s’hi quedaven, d’altres se n’anaven ràpidament. De sobte, una del cercle interior va saltar i es va canviar per una altra de l’exterior. El color uniforme de les esferes dansadores, d’un roig intens, es va anar apagant fins a esdevenir ultraviolat. Totes les esferes van saltar i voleiaren en l’espai, van trenar noves cabrioles i van continuar dansant fins a assolir altra vegada el mateix color roig intens. Un altre cop, l’espai s’omplia d’esferes; les circumferències es feien i es desfeien amb regulada parsimònia. De tant en tant, alguna es canviava de lloc amb una altra, i tot tornava a començar. Els colors tornaven a oscil·lar i la dansa continuava de nou.

Lluny encara de Tvor, la nau estel·lar Adoscar obrí tots els seus canals d’escolta.

Sobtadament, les esferes situades en el cercle més interior van canviar de color per passar a un groc suau, i se n’anaren a ocupar una posició molt més propera que l’anterior.

Totes les altres esferes que rondaven pels voltants van sortir disparades en totes direccions i van desaparèixer en un instant entre les bromoses explosions de la caldera bullent que era Tvor.

Tota la banda va quedar ocupada per un xerric aspre que es propagava des de Tvor en ones concèntriques, la intensitat i la durada de les quals creixien de mica en mica. Com si es tractés d’un gegant adormit, Tvor reaccionà amb brusquedat, tot augmentant la seva activitat de manera incontrolada i provocant esclafits i columnes de foc de milions de quilòmetres.

Les esferes estaven desenvolupant la dansa a una velocitat que les feia completament invisibles. Només quan romanien estàtiques, hom podia adonar-se que molt lentament el groc s’anava intensificant i s’atansava al blanc. Dansaven alienes a l’activitat desplegada per la seva estrella, submergides de vegades en la pura incandescència de les explosions, però sense que això desmembres cap de les figures que constantment componien.

De sobte, col·locades ja molt juntes, van agafar un color blanc pur. Totes es van llençar cap al punt central de l’anella que formaven, i allí es van fondre en una sola esfera, d’iguals dimensions, amb un esclat que la destacava de l’entorn.

Per un moment, tota activitat cessà. Tot va romandre immòbil, fins que un enorme esclat d’estàtica va inundar totes les bandes. Tvor va col·laborar en la joiosa creació d’un nou ser amb tota la potència de què era capaç. Les deu esferes es van separar per tornar a formar un cercle perfecte. Només que aquesta vegada, al centre, un petit puntet de llum delatava la presència reeixida d’una nova esfera. Finalment, la nova esfera es va llençar directament al negre espai i va desaparèixer.

 


 

Proximamente se publicarà en formato electrónico ePub y Mobi (Kindle de Amazon) tanto en castellano como catalan. Si no quiere perderse ese momento, suscribase a a este sitio (newsletter). Recibirà las actualizaciones que se vayan produciendo y no se perderá nada.

¡SUSCRIBIRSE!

 

 

Més enllà de l’equació QWR

  • Autor: Ricard de la Casa Pérez
  • Editorial: Pagès Editors
  • ISBN: 978-84-7935-100-7
  • 136 pàgines
  • Tapa rústica
  • 135 x 210 mm
  • Col·lecció: Ciència-ficció Nº 1
  • Data de publicació: Setembre 1992
  • Accèssit del premi “Juli Verne” de Ciència-ficció a la XII edició de La Nit Literària Andorrana, 1989
Contraportada: El cel granat pàl·lid és tan sols un reflex d’un immens sol vermell. El planeta es troba flagel·lat per corrents, i no hi ha ocells de cap mena; fa temps que van deixar d’existir en llibertat. Ara, els únics que hi sobreviuen estan empresonats en els grans espais tancats de l’interior del planeta. Els que creixen més bé són el ocells que s’han portat d’altres sistemes. Els zrin tenen molt afecte a tot allò que vola. Els vents càlids, sovint ferotges, mussiten cançons constants… 

Es pot comprar per set euros a: