Violència a les aules

publicado en: Política | 0

Som al segle XXI però els vells costums són difícils de desarrelar. Sembla que a les escoles poques coses han canviat. Per molts anar a l’escola està lluny d’ésser una experiència agradable i socialitzadora; tot al contrari, es transforma perversament en una de les pitjors èpoques de la vida, una experiència que deixarà una marca indeleble en el seu comportament envers la societat. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT) espanyola acaba de fer pública una enquesta realitzada a 350 joves entre 14 i 25 anys que diu que el 56% dels homosexuals pateix violència psíquica o física durant els anys d’escolarització. Per gènere, els nois pugen fins a un 65%, mentre que les noies, entre altres coses per una menor visibilitat, baixen fins a un 42%. Xifres totes elles esfereïdores, que reflecteixen la perpetuació del rol masclista en la nostra societat. Això genera en els alumnes que pateixen aquesta violència greus trastorns psicològics, i poden arribar, com a manifestació més greu i irreversible, al suïcidi. L’única manera d’escapar d’aquest assetjament és invisibilitzar-se i el rebuig a la pròpia personalitat genera, en la pràctica, els mateixos problemes i trastorns dels quals aquests nois i noies volien fugir. És impossible exagerar el dramatisme d’aquesta situació.

¿Volem perpetuar aquest estat de coses? Les fórmules per solucionar-ho són conegudes i estan al nostre abast. Cal únicament voluntat política i també la implicació dels pares d’aquests nois i noies com a associació que s’ha demostrat importantísim. Altres països han posat fi l a l’agulla per disminuir i acabar amb aquestes xifres insuportables. ¿Ens quedarem a la cua de nou?

A Andorra no s’ha realitzat cap mena d’enquesta en relació amb aquest delicat tema. La necessitat de realitzar una gran enquesta a les nostres escoles per detectar aquest i altres problemes relacionats es fa cada dia més urgent. No obstant, podem perfectament, però, extrapolar aquestes dades al nostre país sense por d’equivocarnos gaire. Les xifres no poden variar gaire, i en tot cas les de l’enquesta de què parlem demostren que encara cal treballar molt per eliminar l’homofòbia a les escoles. Andorra té molt camí per recórrer en els tres pilars bàsics que faran canviar la nostra societat en un futur a mitjà i llarg termini: formació del professorat en la diversitat (educació), assoliment dels mateixos drets que la resta de ciutadans (matrimoni, una nova i acurada llei de parelles…), i finalment, l’eliminació de totes les discriminacions existents (per exemple, la de la recollida de sang per part de l’empresa francesa).

Nosaltres els Verds ens hem proposat avançar en tots els camps de manera integral, com l’única manera de caminar realment cap a una societat integradora, una societat capaç d’acceptar la diversitat com una riquesa, una societat tolerant sense tensions, una societat plural. Hem realitzat campanyes en defensa del matrimoni homosexual, hem denunciat la discriminació de la recollida de sang i hem fet xerrades en alguna escola sobre la diversitat sexual. Tots els pilars són importants, però creiem que l’escola és el lloc ideal per treballar de cara a un futur lliure d’homofòbia, fomentant el respecte a la diversitat afectiva i sexual, tallant d’arrel les agressions psíquiques (verbals) i físiques, eliminant el risc d’exclusió i setge a què moltes noies i nois estan abocats durant aquests anys, i que deixen greus seqüeles durant la resta de la seva vida. Creiem fermament que cal treballar més. Molt més.

És urgent la implicació de l’administració, especialment del ministeri d’Educació, en la formació dels mestres i professors. Ells són l’eina fonamental per canviar de signe els números d’aquesta esfereïdora enquesta. Cal integrar el respecte a la diversitat afectiva/sexual de manera transversal durant tot el període escolar i des del primer dia. Els educadors, tot el col·lectiu docent, són la clau per proporcionar uns nous models als alumnes, no únicament en aquest tema cabdal, sinó també en temes com el masclisme, la violència de gènere, el racisme, el rebuig a la immigració (xenofòbia) i altres manifestacions d’intolerància.

Al nostre país, un lloc tradicionalment molt armaritzat quant a personatges de referència, estem necessitats de models públics que puguin assolir la seva sexualitat amb plena normalitat, tant en l’àmbit cultural, polític i empresarial com social. Si en l’àmbit nacional estem mancats d’aquests models, en la vida pública internacional comencem a tenir-los gràcies a l’obertura en altres països: primeres ministres com la islandesa Johanna Sigurdartottir, alcaldes com el de Berlín, Klaus Wowereit, o el París, Bertrand Delanoë, grans escriptors com Oscar Wilde o García Lorca, poden ser utilitzats perfectament en aquesta lluita per desenvolupar un major grau d’integració i, en definitiva, augmentar el grau de felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, de les generacions actuals i les que pugen.

Mai és tard per començar.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez.


Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 10 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.