Política global, la seducció del centre.

publicado en: Política | 0

Tradicionalment el centre polític ha estat l’objecte de desig de les formacions polítiques moderades, tant d’esquerres com de dretes, amb possibilitats d’assolir el govern d’un país.

A casa nostra, i amb l’horitzó posat en les properes eleccions, estem assistint a una més o menys encoberta lluita per posicionar-se en el mateix centre o per fer l’ullet als electors situats al centre de l’espectre polític per tal d’aconseguir el seu vot.

Modernitat i Tradició

No és casual. No té res d’improvisat, sinó que obeeix a una estratègia ben consolidada per l’experiència internacional. Analitzar les eleccions a França o Espanya en els últims 20 anys no deixa cap dubte que aquells que han aconseguit seduir els votants de centre s’han emportat més vots que els altres i s’han aproximat o han assolit els seus objectius.

A França, per no anar gaire lluny, analitzar com François Miterrand, Chirac o el mateix Sarkozy han arribat a la presidència, o a Espanya, com hi van arribar Zapatero, Aznar o, sobretot, Felipe González, són lliçons que els polítics tenen molt en compte. Una anàlisi estadística acurada no deixa marge a l’error. En tots els casos, i sense posar-me en la important capacitat de seducció del líder en un món on la imatge representa un elevat percentatge d’atracció de vot, la capacitat de moderar els discursos, d’oferir propostes que vagin més enllà de les clàssiques de cada model polític, propostes transversals que abracin en la pràctica fins i tot les que defensen els adversaris, són claus i seran en un futur proper apostes que caldrà tenir molt en compte si es vol tenir èxit.

Deixant de banda l’ètica d’aquestes derives ideològiques (cal remarcar que en alguns casos, no en tots) i el possible populisme en què fàcilment es pot caure, no és senzill moure fitxa en aquest sentit. Els votants situats al centre de l’espectre polític, mal anomenats indecisos, són per naturalesa molt més volàtils, no en el sentit d’infidelitat sinó en el sentit que miren amb lupa les propostes d’uns i altres abans de decidir l’orientació del seu vot; mentre que els votants clarament d’esquerres o de dretes es podria dir que són un vot molt més fidelitzat. No descobrim res en aquest aspecte.

Però som al segle XXI, i moltes coses han anat canviant en el nostre entorn quasi sense adonar-nos en, i és que la globalització afecta també la política, molt més del que a la vella guàrdia li agrada. Ja estem lluny de l’última gran transformació, acabada la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, i les seves derives tacheristes i reaganistes. Tot s’ha tornat global, no únicament l’economia, i entendre que la política no n’és cap excepció és vital per adaptar-se a les noves realitats que ens envolten en aquests començaments de segle. Les fronteres de les diferents ideologies s’han difuminat i la transversalitat inunda tots els aspectes polítics que fan referència a qüestions econòmiques, socials, mediambientals, culturals… En definitiva, el canvi social està servit.

Aquest intent de seduir el centre té els seus propis perills, si hi afegim els actuals problemes: la facilitat de caure en un lerrouxisme d’espardenya a causa de la crisi que ens afecta, les manifestacions de xenofòbia (Itàlia i Anglaterra són els casos més publicitats per protegir els nacionals), el proteccionisme… Trobem que el centre sempre ha estat sotmès al setge permanent per les dues bandes de l’espectre polític. L’interès per fagocitar altres formacions alimenta un bipartidisme que provoca els seus propis problemes a mitjà i llarg termini, un bipartidisme alimentat per raons estratègiques però que està entrant en un procés de descomposició.

La globalització afecta també els electors, de fet a la política, de manera contrària. La classificació a què feia esment al principi de votants d’esquerres i dretes també pateix, o millor dit gaudeix, segons la meva opinió, els avantatges que proporciona un món interconnectat, on la informació pràcticament vola en segons d’un costat a l’altre del planeta. On iniciar una campanya o un moviment planetari té un cost zero. On l’accés a l’educació, malgrat que no és universal, està molt més estesa. L’historiador britànic Niall Ferguson es fa aquesta pregunta: “¿Per què de forma paral·lela a la globalització econòmica s’observa una fragmentació política de tendència oposada?” I ell mateix respon: “L’homogeneïtzació de la cultura de masses comporta, a modus de reacció contrària, la potenciació de les identitats locals.” Aquesta realitat també és palpable a casa nostra. L’estem vivint en primera persona i no som els únics.

Som a les portes de canvis significatius en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política. Canvis que afecten i afectaran el nostre comportament com a electors. ¿Tindran èxit aquests moviments cap al centre en un intent de seduir-lo? El 26 d’abril tindrem la resposta.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 17 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.