Entrevista a El Periòdic

«Aquest segle es començarà a parlar d’una narrativa andorrana amb identitat pròpia»

  • Elena Aranda i Ricard de la Casa, els ‘guies’ de tots els qui vulguin escriure, ens parlen dels seus cursos, dels autors i de literatura

LAIA F. MAROT – ANDORRA LA VELLA

Ricard_Elena

Ricard de la Casa i Elena Aranda durant l’entrevista a EL PERIÒDIC Foto: TONY LARA

El segle XXI serà el de l’eclosió d’una narrativa que s’identificarà com andorrana, «d’una narrativa andorrana amb identitat pròpia i que estarà dins de tots els gèneres», ho afirmen l’Elena Aranda i Ricard de la Casa. En Ricard, lector «devorador» , escriptor i mestre, i l’Elena Aranda, lectora professional per editorials, són els dos professors de tallers d’escriptura literària del Principat, i aquesta tardor comencen nova temporada.

Són ells, coneixedors d’autors, nous escriptors, literatura andorrana i universal, els que ens revelen el perquè serà precisament aquest el segle de la narrativa andorrana. «Els autors americans dominen des de fa molt temps el panorama literari precisament perquè s’han preocupat per crear una estructura de creació de nous autors, aquí a Andorra no ho teníem», però sí estem començant a tenir-ho, diu el Ricard. «Els autors estan més cohesionats», explica l’Elena,sobretot a partir de la fira de Frankfurt, i a més, hi ha els grups literaris que ells creen –una de les coses més importants dels seus cursos–, «aquí a Andorra hi ha poca consciència de col·lectiu. Som illes aïllades dins un oceà, tu escrius, però com aquí a Andorra no coneixes a ningú, es converteix activitat íntima, privada», ara, «estem construint un arxipèlag com a tal i veurem coses interessants en aquest sentit». Una comunitat de lectors i escriptors.

A més, també hi ha d’haver el suport institucional, això sí, «en el sentit d’acompanyament». De fet, el Ricard fa tres anys que va començar els cursos i els organitza conjuntament amb el Comú de la Massana, l’Elena amb l’Àrea de Lectura Pública i Biblioteques; els hi donen «formalitat» però, «anant una mica més enllà, és bo tenir el recolzament de les institucions públiques andorranes, perquè d’alguna manera tots estem treballant per crear una estructura, així aquí a Andorra en la qual puguin sorgir els bons autors. Va més enllà de recolzar la cultura. Estem ajudant que d’aquí uns anys el país tingui un potencial d’escriptors més ampli, i molt més ampli del que teníem fa 30 anys».

QUALSEVOL POT SER ESCRIPTOR? / T’agrada escriure? Tens una idea per a un llibre? Tens un llibre començat però no te’n surts amb el final? Estàs buscant el teu estil? Per aquests i altres motius, la gent s’apunta als cursos literaris. El del Ricard i l’Elena es complementen, el primer, inicia els alumnes en el món de l’escriptura i ajuda a començar a definir projectes; l’Elena, acompanya els escriptors, els hi dóna suport, «que treguin el seu potencial i donar seguretat per tal que cadascun acabi traient aquelles idees que té el cap, transformar les frustracions i aconseguir un resultat per escrit» .

Els dos són els encarregats de «donar les pautes per, com a mínim, no caure amb els paranys típics dels escriptors novells i que puguin desenvolupar una veu pròpia». Ara bé, si una persona vol escriure, el primer que ha de tenir clar és l’hàbit i la perseverança d’escriure, això els dos ho tenen clar, és condició sine qua non, fins i tot més que el talent! (per a l’Elena és un terç de l’escriptor). La seva feina, consisteix entre d’altres, precisament en «alabar la capacitat de treball, no la intel·ligència, perquè sinó com aquell qui diu, els estàs capant», assegura el Ricard, idea que l’Elena reforça: «Cap gran pintor o gran artista, no ho va aconseguir sense haver aprés les tècniques, imitar els clàssics, reproduir mimèticament; és desprès que van reconduir i van treure la seva veu». Hi ha excepcions, sí, però són això, excepcions. «Genis n’hi poden haver, però són pocs, són més importants les ganes i la il·lusió, la gent perseverant arriben a tenir èxit». Els dos treballen amb grups i amb una durada d’un vuit mesos. Precisament una altra de les coses essencials que ensenyen als cursos és a acceptar la crítica i el rebuig, i per això treballen en grup: «El que estem fent és exposar-los a la crítica dels altres; que la pell se’ls hi faci una mica gruixudeta i no es desmoralitzin a la primera de canvi», i és que els errors, són els que ens donen l’experiència per arribar a l’èxit. A partir d’aquí, «surten persones que estan preparades per escriure coses bastant serioses». L’Elena afegeix que «el nostre paper com a formadors és crear un espai col·lectiu però dedicat a la creació literària, si hi ha deficiència creativa, s’ha de destacar. No és un grup per fer amics, és per fer narradors. I aquests després es trobaran amb lectors».

escrivim sobre andorra? / Hi ha molts camins per escriure una bona novel·la, «però hi ha alguns que evidenment no has d’agafar». L’Elena i el Ricard també fan de guies per aquests camins que «no tots arriben a Roma».

Al final, del que es tracta és d’escriure una bona obra, i perquè ho sigui, l’Elena identifica cinc coses: «Que tingui una bona idea que li has de donar forma, que parlis d’un tema profund, que facis una bona combinació entre el narrador i el punt de vista, que els teus personatges tinguin personalitat i per últim, que sigui una història que valgui la pena de ser explicada».

Parlant d’idees i temes, els autors andorrans que van participar a la Setmana del llibre en català van assegurar que Andorra era una bona font de temes literaris… «Doncs sí, des de la idiosincràsia geopolítica i social, com des del mateix escenari natural o les històries individuals que després es fan universals. Potser el temps també han canviat, i també s’està parlant d’aquesta realitat que és indissociable a Andorra», diu l’Elena. El Ricard explica que sempre anima els alumnes a parlar del que coneixen i a que utilitzin el país: «Andorra ha estat un país molt tancat fins els anys 30. A partir d’aquí, primers immigrants, els primers accidents… Totes aquestes històries han estat desconegudes fins que algú ha volgut esbrinar, rascar, i han trobat històries boníssimes. Fins ara no hi ha hagut ni els mitjans ni la gent per poder explotar aquestes coses, i ara hi ha capacitat d’accedir aquesta informació, per exemple, a través dels arxius digitalitzats. És com obrir un baül vell», i de fet, diu l’Elena que «si passes per l’arxiu veuràs autors de ficció documentar-se».

A més, «els recomano parlar d’Andorra i de treure’s la por de parlar d’Andorra. Un autor mai ha de tenir por d’escriure allò que vol escriure. Un escriptor ha de ser valent, no només per abordar la seva feina, sinó per explicar allò que vol explicar. Es tracta de tenir el valor també d’explicar coses que potser són políticament incorrectes. Per no parlar només d’Andorra, la literatura catalana ha estat tant propera a la burgesia catalana que no hi ha obres canòniques a principis del s.XX, perquè hi havia aquesta convivència. O ets valent i parles amb totes les conseqüències, o realment plantejat-ho. El lector vol conèixer les històries, és el parl·lelisme amb el periodisme, això sí, la ficció et dóna un marge». Així doncs, la ficció és la que dóna el marge per parlar d’Andorra sense tenir molts problemes? El Ricard respon: «La literatura dóna les eines suficients perquè escriguis el que vols escriure i dissimular-ho dins de la ficció». Per a l’Elena l’exemple clar és Stieg Larsson: «Un best seller mundial que es va atrevir a parlar d’una Suècia totalment diferent a la que coneixíem. Ell va ser amenaçat de mort. Va ser valent i va fer un gran favor a la humanitat parlant de tot això». A més, «també hi ha l’avantatge que avui en dia no depens de les editorials del país per poder publicar» gràcies a les possibilitats d’edició i d’autoedició. «La persona que té por no ha reflexionat prou sobre les possibilitats actuals que té aquest món», assegura en Ricard.

Parlant de Stieg Larsson, «ens aniria molt bé tenir un autor andorrà que fos un èxit de vendes que traspasses fronteres, ens falta un mediàtic. Un autor que es vengui a tot arreu», diu el Ricard, «que pugui ser per un tirón perquè els joves i la gent s’animi a escriure». L’Elena diu que «ara estem construint una base molt solida, desprès veurem com s’aixeca el castell i qui és l’enxaneta».

T’agrada escriure? Doncs inscriu-te als cursos d’El Ricard i l’Elena. Potser l’enxaneta seràs tu

© LAIA F. MAROT

Podeu llegir aquesta entrevista al lloc original: El periòdic d’Andorra

Tempesta – Tormenta – Storm

Tempesta - Tormenta - Storm

Eren les tres de la matinada i la tempesta elèctrica va començar sobre el mar. El dia anterior havia passat el mateix, però l’orientació de la tempesta no era la millor. Aquesta vegada si, aquesta vegada, a més, portava damunt la càmera i el trípode, així que em vaig posar a fer-li fotos. Curiosament el cel no estava cobert completament de núvols i retalls de cel fosc es deixava veure formant, amb alguns estels, el poble i el mar un bon conjunt. Tampoc va caure ni una gota d’aigua.

Eran las tres de la madrugada y la tormenta eléctrica empezó sobre el mar. El día anterior había pasado lo mismo, pero la orientación de la tormenta no era la mejor. Esta vez si, esta vez además llevaba encima la cámara y el trípode, así que me puse sobre ello. Curiosamente el cielo no estaba cubierto completamente de nubes y retazos de cielo oscuro se dejaba ver formando, con algunas estrellas, el pueblo y el mar un buen conjunto. Tampoco cayó ni una gota de agua.