Entrevista a El Periòdic d’Andorra

Ricard de la Casa: «Llegia de tot… ¡Fins i tot els prospectes!»

PER EVA ARASA
Ricard_de_la_Casa
Doncs sí, amb quatre o cinc anys, Ricard de la Casa ja feia cara de “bitxo”.

ESCRIPTOR I APASSIONAT DE LA FOTOGRAFIA. Imparteix un taller d’escriptura i ell mateix està escrivint dues novel·les alhora.

–¿Bon nen o trapella?

–¡Trapella!

–¿En recorda alguna de sonada?

–No, sempre feia la mateixa…

–¿Que era…?

–Sortíem a la platja amb el meu pare i els meus cosins els mesos de març, abril, maig… I el meu pare ens prohibia terminantment que ens mulléssim. Evidentment, acabàvem mullats i jo era el primer de tots. M’agradava massa el mar…

–¿Encara li agrada tant?

–M’agrada molt. Sóc submarinista i instructor de submarinisme i, sempre que puc, m’hi escapo. A mi, de tota la vida, m’ha agradat estar arran de l’aigua. Quan fèiem aquestes sortides, començava mullant-me una miqueta i una cosina meva cridava: «¡Tiet, tiet! ¡El Ricard s’ha ficat a l’aigua… Doncs jo també!». Al final acabàvem tots els cosins a l’aigua.

–O sigui, que no només no feia cas al seu pare, sinó que acabava incitant els altres.

–¡I això que era el més petit de tots!

–¿Tenia do de lideratge?

–Sí, suposo que en certa manera sí que el tenia.

–¿També a l’escola?

–No, a l’escola no. El meu pare, que em va educar molt bé, em deia que era millor no destacar, mantenir-se entre dues aigües. En aquests temes sempre li feia cas, si no és que estava en un lloc on tenia molt clar que podia ser més natural i espontani.

–¿A què li agradava jugar?

–A mi el que m’agradava era anar d’excursió, a la muntanya. Em conec totes les muntanyes del voltant, no només les d’Andorra.

–¿Sol o acompanyat?

–Quan era més petit, hi anava amb els companys, amb el meu pare, amb els cosins… Havíem fet autèntiques bestieses. Anàvem per llocs on pensaves: «Mare meva, si caic aquí, em mato».

–¿Encara va d’excursió?

–Com que m’agrada la fotografia, de vegades agafo la càmera i el trípode i me’n vaig a aquest llac, a aquell prat… A fer fotos. Fa un parell de mesos, aprofitant que no hi havia gaire neu i que volia fotos d’aigua amb glaç, me’n vaig anar a caminar Madriu amunt. No vaig com els excursionistes, sinó que vaig parant per fer les fotos i no em canso.

–De petit, ¿li agradava llegir?

–Sí, molt.

–¿I què llegia?

–De tot, qualsevol cosa que queia a les meves mans… ¡Fins i tot els prospectes dels medicaments! El meu pare em va acostumar a llegir els clàssics tebeos ja de ben petit i jo mateix vaig fer el salt a aquells llibres que tenien dues pàgines de text, i una tercera amb una tira còmica. Encara era molt petit que em vaig llegir la primera novel·la, i era de ciència ficció.

–¿Què és el que l’atreu tant de la ciència ficció?

–La capacitat de sortir de la nostra realitat i examinar-la amb uns ulls diferents. Veiem el nostre món, però des d’un punt de vista extern. Si no fas l’esforç de mirar-t’ho des de fora, no t’adones d’algunes coses. A través de la ciència ficció, podem analitzar la nostra cultura, la nostra civilització, la manera com funcionem, i ho podem fer més fredament, sense estar-hi involucrats emocionalment. Està molt bé.

–¿Ens pot avançar alguna cosa de les dues novel·les que està escrivint en paral·lel?

–Una d’elles transcorre en dos moments: d’una banda, el temps actual i, de l’altra, els anys 1937-1938. I l’altra és de ciència ficció pura i dura.

–¿Alguna de les dues està ambientada a Andorra?

–La primera no perquè passa a Madrid. I la segona tampoc… ¡perquè passa fora del sistema solar!

© Eva Arasa – El Periòdic d’Andorra

Podeu llegir aquesta entrevista al lloc original: El Periòdic d’Andorra