Reflexions sobre la mort d’Eluana

Aquestes últimes setmanes el cas de la noia italiana en coma, morta el passat 9 de febrer, Eluana Englaro, ha captat l’interès dels mitjans de comunicació per les ingerències de Silvio Berlusconi. El cap de govern d’Itàlia ha comès una sèrie d’errors de primera magnitud i ha provocat en el seu estat una crisi sense precedents.

El primer greu error ha estat menysprear l’estat de dret. Berlusconi, que no té res de cavaliere, es creu un rei absolutista i sembla ignorar que la revolució francesa i la declaració de Drets de l’Home (ara diríem Drets dels éssers humans) van tindre lloc fa més de dos-cents anys i que les seves idees es van estendre pertot el mon. Un dels grans avenços va ser, justament, bascular el poder del rei absolutista al poble i per tant posar les llibertats i drets de tots els ciutadans per sobre de la resta. Sota aquest punt, Berlusconi no podia, en cap cas, posar les decisions de l’executiu per sobre de la llibertat d’Eluana i de Giuseppe Englaro, el seu pare i tutor legal.

Eluana Englaro

El segon error ha estat anteposar els seus interessos particulars (de les seves idees i d’estratègia política) als interessos d’Eluana i del mateix estat italià. Les seves obscenes ambicions han desencadenat importants friccions amb els altres poders del país. Posar per davant els seus desitjos sense mirar la trencadissa que podia fer, dóna pistes del seu ínfim nivell ètic. Si no fos perquè ja fa molts anys que és el focus d’escàndols de tota mena ens podria sorprendre. Malauradament no és així i la seva desligitimació és total.

El tercer ha estat l’intent barroer de manipulació dels altres poders de l’estat. Berlusconi, en representació del poder executiu, ha manipulat sense escrúpols el poder legislatiu i s’ha burlat del poder judicial. El testament verbal d’Eluana va ser validat pel Tribunal Suprem, que va verificar en un minuciós procés que s’atenia a la veritat. Es va comprovar que la voluntat d’Eluana, sobre la seva forma de viure i morir era clara, per tant tot el procés que l’havia portat a ser desconnectada s’atenia a unes estrictes regles i s’adequava a la llei. El deure de Berlusconi era respectar la llei, els desitjos d’Eluana i el seu tutor. L’intent de manipular fins i tot el president del país, Giorgio Napolitano, intentant fent-lo firmar un decret llei ha estat la cirereta d’un pastís enverinat i ha posat clarament en risc l’estat de dret.

Tot aquest enrenou, en definitiva, violacions del dret d’Eluana a morir, ve donat perquè la nostra societat està encara ancorada en un tabú al suïcidi i a l’eutanàsia (eu-thànatos) molt fort, fruit de segles d’adoctrinament. Ja des de Tomàs d’Aquino la prohibició del suïcidi es defensa amb tres arguments fal·laços:

1.- Que el suïcidi perjudica la societat perquè la priva dels seus serveis. Fals! En realitat i en el millor dels casos deixa de beneficiar-la i en el cas d’Eluana ni tan sols això.

2.- Que el suïcidi no és natural, atès que va en contra de l’ordre natural. Fals! El mateix podríem dir de tota la nostra tecnologia posada a l’abast per perllongar la nostra vida. Ja no parlo d’instruments d’alta tecnologia, sinó per exemple d’alimentar amb una sonda, encara que sigui nasogàstrica. Utilitzar-la és fer servir sistemes artificials i per tant també va en contra de l’ordre natural. Seguint aquest suposat ordre natural Eluana hagués mort fa disset anys!

3.- Que el suïcidi és un robatori, atès que la nostra vida no ens pertany. Fals! Aquest argument únicament pot servir a aquells que professin creences personals que defensin en el seu credo que la vida pertany al seu déu. No vull entrar en aquest joc, vist que les creences són moltes i molt variades i entren dintre de l’esfera personal. La meva vida em pertany absolutament, és meva i de ningú més!

Sherwin B. Nuland ha criticat la concepció de la mort com una patologia a la qual cal oposar-se, una patologia contra la qual cal lluitar amb tota l’estructura de la tecnologia mèdica, quan en realitat la mort és un esdeveniment natural. L’enemic no és la mort sinó la malaltia i el dolor. És previsible que la tecnologia continuï avançant en el manteniment de la vida, encara que aquesta estigui molt deteriorada, agònica, residual i sense cap mena d’esperança de millora, per això és desitjable que ens posem a treballar com a ciutadans lliures per dotar-nos de lleis que puguin protegir-nos quan arribi el moment i facilitar-nos una mort digna i sense dolor. Cal aconseguir que l’eutanàsia sigui una alternativa rutinària i legal oferta a tots aquells pacients terminals. Abans o després tots ens beneficiarem.

Confondre eutanàsia amb assassinat, com es podia escoltar el mateix dia de la mort d’Eluana Englaro al Senat italià, és pregonar la més absoluta ignorància. És confondre amor amb violació, regal amb robatori, o el voluntari amb el forçat. En cap cas es pot acceptar que les creences d’altres puguin afectar o influir en les nostres decisions. Som i hem de ser plenipotenciaris de la nostra vida i també de la nostra mort.

Aquesta noia italiana no és l’únic cas, a casa nostra també tenim la nostra quota de persones que com Eluana s’arrosseguen per una vida sense cap futur, en alguns casos plena de misèria, agonia i dolor. Sense esperança que els ajudem a escurçar una vida que ja no volem, una vida que s’ha transformat en una crueltat. No podem continuar mirant cap a un altre costat! Hem de ser capaços de desempallegar-nos de tabús irracionals i supersticions. Hem de ser capaços d’oferir la màxima humanitat i dignitat a tots ells, a tots nosaltres.

El cas d’Eluana, com molts altres que han aparegut a la premsa, ens mostren el camí a seguir. Com més aviat comencem, millor.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el Diari d’Andorra el dia 23 de febrer de 2009 en la secció La Tribuna.

Política global, la seducció del centre.

Tradicionalment el centre polític ha estat l’objecte de desig de les formacions polítiques moderades, tant d’esquerres com de dretes, amb possibilitats d’assolir el govern d’un país.

A casa nostra, i amb l’horitzó posat en les properes eleccions, estem assistint a una més o menys encoberta lluita per posicionar-se en el mateix centre o per fer l’ullet als electors situats al centre de l’espectre polític per tal d’aconseguir el seu vot.

Modernitat i Tradició

No és casual. No té res d’improvisat, sinó que obeeix a una estratègia ben consolidada per l’experiència internacional. Analitzar les eleccions a França o Espanya en els últims 20 anys no deixa cap dubte que aquells que han aconseguit seduir els votants de centre s’han emportat més vots que els altres i s’han aproximat o han assolit els seus objectius.

A França, per no anar gaire lluny, analitzar com François Miterrand, Chirac o el mateix Sarkozy han arribat a la presidència, o a Espanya, com hi van arribar Zapatero, Aznar o, sobretot, Felipe González, són lliçons que els polítics tenen molt en compte. Una anàlisi estadística acurada no deixa marge a l’error. En tots els casos, i sense posar-me en la important capacitat de seducció del líder en un món on la imatge representa un elevat percentatge d’atracció de vot, la capacitat de moderar els discursos, d’oferir propostes que vagin més enllà de les clàssiques de cada model polític, propostes transversals que abracin en la pràctica fins i tot les que defensen els adversaris, són claus i seran en un futur proper apostes que caldrà tenir molt en compte si es vol tenir èxit.

Deixant de banda l’ètica d’aquestes derives ideològiques (cal remarcar que en alguns casos, no en tots) i el possible populisme en què fàcilment es pot caure, no és senzill moure fitxa en aquest sentit. Els votants situats al centre de l’espectre polític, mal anomenats indecisos, són per naturalesa molt més volàtils, no en el sentit d’infidelitat sinó en el sentit que miren amb lupa les propostes d’uns i altres abans de decidir l’orientació del seu vot; mentre que els votants clarament d’esquerres o de dretes es podria dir que són un vot molt més fidelitzat. No descobrim res en aquest aspecte.

Però som al segle XXI, i moltes coses han anat canviant en el nostre entorn quasi sense adonar-nos en, i és que la globalització afecta també la política, molt més del que a la vella guàrdia li agrada. Ja estem lluny de l’última gran transformació, acabada la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, i les seves derives tacheristes i reaganistes. Tot s’ha tornat global, no únicament l’economia, i entendre que la política no n’és cap excepció és vital per adaptar-se a les noves realitats que ens envolten en aquests començaments de segle. Les fronteres de les diferents ideologies s’han difuminat i la transversalitat inunda tots els aspectes polítics que fan referència a qüestions econòmiques, socials, mediambientals, culturals… En definitiva, el canvi social està servit.

Aquest intent de seduir el centre té els seus propis perills, si hi afegim els actuals problemes: la facilitat de caure en un lerrouxisme d’espardenya a causa de la crisi que ens afecta, les manifestacions de xenofòbia (Itàlia i Anglaterra són els casos més publicitats per protegir els nacionals), el proteccionisme… Trobem que el centre sempre ha estat sotmès al setge permanent per les dues bandes de l’espectre polític. L’interès per fagocitar altres formacions alimenta un bipartidisme que provoca els seus propis problemes a mitjà i llarg termini, un bipartidisme alimentat per raons estratègiques però que està entrant en un procés de descomposició.

La globalització afecta també els electors, de fet a la política, de manera contrària. La classificació a què feia esment al principi de votants d’esquerres i dretes també pateix, o millor dit gaudeix, segons la meva opinió, els avantatges que proporciona un món interconnectat, on la informació pràcticament vola en segons d’un costat a l’altre del planeta. On iniciar una campanya o un moviment planetari té un cost zero. On l’accés a l’educació, malgrat que no és universal, està molt més estesa. L’historiador britànic Niall Ferguson es fa aquesta pregunta: “¿Per què de forma paral·lela a la globalització econòmica s’observa una fragmentació política de tendència oposada?” I ell mateix respon: “L’homogeneïtzació de la cultura de masses comporta, a modus de reacció contrària, la potenciació de les identitats locals.” Aquesta realitat també és palpable a casa nostra. L’estem vivint en primera persona i no som els únics.

Som a les portes de canvis significatius en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política. Canvis que afecten i afectaran el nostre comportament com a electors. ¿Tindran èxit aquests moviments cap al centre en un intent de seduir-lo? El 26 d’abril tindrem la resposta.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 17 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Violència a les aules

Som al segle XXI però els vells costums són difícils de desarrelar. Sembla que a les escoles poques coses han canviat. Per molts anar a l’escola està lluny d’ésser una experiència agradable i socialitzadora; tot al contrari, es transforma perversament en una de les pitjors èpoques de la vida, una experiència que deixarà una marca indeleble en el seu comportament envers la societat. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT) espanyola acaba de fer pública una enquesta realitzada a 350 joves entre 14 i 25 anys que diu que el 56% dels homosexuals pateix violència psíquica o física durant els anys d’escolarització. Per gènere, els nois pugen fins a un 65%, mentre que les noies, entre altres coses per una menor visibilitat, baixen fins a un 42%. Xifres totes elles esfereïdores, que reflecteixen la perpetuació del rol masclista en la nostra societat. Això genera en els alumnes que pateixen aquesta violència greus trastorns psicològics, i poden arribar, com a manifestació més greu i irreversible, al suïcidi. L’única manera d’escapar d’aquest assetjament és invisibilitzar-se i el rebuig a la pròpia personalitat genera, en la pràctica, els mateixos problemes i trastorns dels quals aquests nois i noies volien fugir. És impossible exagerar el dramatisme d’aquesta situació.

¿Volem perpetuar aquest estat de coses? Les fórmules per solucionar-ho són conegudes i estan al nostre abast. Cal únicament voluntat política i també la implicació dels pares d’aquests nois i noies com a associació que s’ha demostrat importantísim. Altres països han posat fi l a l’agulla per disminuir i acabar amb aquestes xifres insuportables. ¿Ens quedarem a la cua de nou?

A Andorra no s’ha realitzat cap mena d’enquesta en relació amb aquest delicat tema. La necessitat de realitzar una gran enquesta a les nostres escoles per detectar aquest i altres problemes relacionats es fa cada dia més urgent. No obstant, podem perfectament, però, extrapolar aquestes dades al nostre país sense por d’equivocarnos gaire. Les xifres no poden variar gaire, i en tot cas les de l’enquesta de què parlem demostren que encara cal treballar molt per eliminar l’homofòbia a les escoles. Andorra té molt camí per recórrer en els tres pilars bàsics que faran canviar la nostra societat en un futur a mitjà i llarg termini: formació del professorat en la diversitat (educació), assoliment dels mateixos drets que la resta de ciutadans (matrimoni, una nova i acurada llei de parelles…), i finalment, l’eliminació de totes les discriminacions existents (per exemple, la de la recollida de sang per part de l’empresa francesa).

Nosaltres els Verds ens hem proposat avançar en tots els camps de manera integral, com l’única manera de caminar realment cap a una societat integradora, una societat capaç d’acceptar la diversitat com una riquesa, una societat tolerant sense tensions, una societat plural. Hem realitzat campanyes en defensa del matrimoni homosexual, hem denunciat la discriminació de la recollida de sang i hem fet xerrades en alguna escola sobre la diversitat sexual. Tots els pilars són importants, però creiem que l’escola és el lloc ideal per treballar de cara a un futur lliure d’homofòbia, fomentant el respecte a la diversitat afectiva i sexual, tallant d’arrel les agressions psíquiques (verbals) i físiques, eliminant el risc d’exclusió i setge a què moltes noies i nois estan abocats durant aquests anys, i que deixen greus seqüeles durant la resta de la seva vida. Creiem fermament que cal treballar més. Molt més.

És urgent la implicació de l’administració, especialment del ministeri d’Educació, en la formació dels mestres i professors. Ells són l’eina fonamental per canviar de signe els números d’aquesta esfereïdora enquesta. Cal integrar el respecte a la diversitat afectiva/sexual de manera transversal durant tot el període escolar i des del primer dia. Els educadors, tot el col·lectiu docent, són la clau per proporcionar uns nous models als alumnes, no únicament en aquest tema cabdal, sinó també en temes com el masclisme, la violència de gènere, el racisme, el rebuig a la immigració (xenofòbia) i altres manifestacions d’intolerància.

Al nostre país, un lloc tradicionalment molt armaritzat quant a personatges de referència, estem necessitats de models públics que puguin assolir la seva sexualitat amb plena normalitat, tant en l’àmbit cultural, polític i empresarial com social. Si en l’àmbit nacional estem mancats d’aquests models, en la vida pública internacional comencem a tenir-los gràcies a l’obertura en altres països: primeres ministres com la islandesa Johanna Sigurdartottir, alcaldes com el de Berlín, Klaus Wowereit, o el París, Bertrand Delanoë, grans escriptors com Oscar Wilde o García Lorca, poden ser utilitzats perfectament en aquesta lluita per desenvolupar un major grau d’integració i, en definitiva, augmentar el grau de felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, de les generacions actuals i les que pugen.

Mai és tard per començar.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez.


Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 10 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Temps difícils

Està clar que vivim temps difícils però emocionants, la societat adormida desperta trasbalsada perque la seguretat que teníem en el nostre sistema econòmic s’ha esvaït com fum. De retruc, tots posem en dubte també la capacitat dels polítics, vist la poca o nul·la flexibilitat per fer front als nous reptes.

En general tothom està d’acord en que el lliure mercat sense cap mena de control per part de l’Estat està definitivament enterrat, al menys per unes dècades. El Foro Econòmic de Davos, amb una sorprenent atonia d’idees, ha certificat la fi del liberalisme salvatge. Nomes una veu, la de Vladimir Putin, amb una esgotada capacitat per sorprendre i un prestigi totalment dilapidat en els seus anys de president de Rússia, sembla voler defendre la postura contraria, la de la no intervenció per part del estat. En canvi foros com el de Porto Alegre i el que acaba de finalitzar a Belem son un delicat contrapunt que cal recolzar com a eines amb capacitat d’actuar allà on és més necessari.

No estem tan lluny dels problemes d’Islàndia, però com deia abans, vivim temps emocionants perque també els moments de crisi fa que els nostres esperits, massa relaxats, treguin el millor que portem dintre. Aquests dies una nova coalició Socialdemòcrata i Esquerra Verda ha decidit prendre en aquell país l’iniciativa i els Verds han volgut implicar-se en aquest nou Govern. M’agradaria destacar no únicament qui arriba com a nova primera ministra, Jóhanna Sigurdardóttir (com excepció cal destacar tristament que, el primer que han fet els mitjans de comunicació, és destacar junt el seu gènere, les seves preferències sexuals, com si això tingues cap mena d’importància) sinó el canvi de mentalitat generat: l’optimisme, el positivisme, una nova visió de que els problemes poden ser enfrontats i superats, amb un missatge clar: junt amb les mesures de caire econòmic, cal també un canvi de mentalitat, un canvi que suposa l’implicació de tots el agents socials, començant per les ciutadanes i ciutadans islandesos.

Els primers deu dies de Barak Obama al front de la seva administració han estat espectaculars, per les mesures preses en tots els sentits, un canvi que avança amb els mateixos passos segurs i en la mateixa direcció que volen donar a Islàndia tant Sigurdardóttir com Steingrímur J. Sigfússon, líder de los verds i nou titular d’Economia. Andorra no es diferent. A casa nostre tenim per davant uns mesos intensos. La crisi també ens afecta, comencem a parlar de paro, de pobresa, en definitiva tenim els mateixos problemes que la resta de països del nostre entorn… encara que les properes eleccions poden i deuen proporcionar un intens debat d’idees i el més important aportar solucions per minvar aquesta situació.

Finalment no ens podem deixar, en cap cas, vèncer per el pes dels greus problemes, per superar-los tenim que encarar-los amb optimisme.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez