Seminari Scrivener

Cartell Scrivener2

El dijous dia 12 de novembre faré un altre seminari sobre Scrivener, uns dels millors programes pensats per escriptors, articulistes i bloguers.

Aquest Taller tracta d’ensenyar les principals virtuts d’aquest programa. La seva poderosa organització interna que permet associar, textos, arxius, pàgines web, imatges, idees, notes, paraules claus… A més de disposar d’un tractament de textos molt flexible.

El Seminari tindrà lloc a la Biblioteca Publica de Govern, és una activitat gratuïta però cal inscriure-s’hi atès que les places són limitades. Durada 2 hores.

Més informació i inscripcions a: Taller Scrivener

Matrimoni GLBT

El PS va entrar l’altre dia una proposició de llei sobre el matrimoni GLBT i el Partit Verds d’Andorra va recolzar la iniciativa. Des de la seva fundació Verds d’Andorra ha defensat que tots tenen dret al matrimioni en les mateixes condicions que la resta.Sembla que poc a poc, la idea es va obrint a la ment de la societat andorrana.

Iglesia y Manipulación

Hoy los medios se hacen eco de la beatificación de 522 personas. El catolicismo, con Jorge Mario Bergoglio a la cabeza y especialmente la Conferencia Episcopal Española pierden una oportunidad de oro para empezar a remediar una injusticia que dura ya demasiado tiempo.
Jorge Mario Bergoglio
El mensaje que se envía a la sociedad es claro: 520 personas asesinadas durante la guerra civil y otras dos en 1934 son mártires. Visto desde eso punto de vista, la República española, legal y democrática aparece, sin necesidad de levantar un dedo señalizándola, como la culpable. No cuestiono aquí que esos actos fueron execrables. Lo fueron. Pero hacerlo de esta manera, sin la más leve acción en otros ámbitos levanta ampollas.
Es una pena observar como la jerarquía católica no aprende de los errores cometidos y se empecina en seguir un camino de confrontación, alejado de los principios que iluminan su credo.
Podría seguir, pero no lo haría mejor que Vicenç Navarro Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas Universidad Pompeu Fabra en el Diario Público, sección Opinión del pasado día 10 de octubre. Así pues le pongo un enlace a su artículo “La Iglesia fue verdugo, no víctima”. No tiene desperdicio. Realmente vale la pena leerlo para entender de dónde venimos, como era España a principios de siglo XX (y antes) y como la gente, como ahora, vivía en una olla a presión.
Y aquí, por si les interesa, la noticia que aparece hoy en el diario El País:

Amo i senyor del propi cos

Ricard de la CasaQuan es parla d’eutanàsia el que cal és deixar les coses molt clares. La meva vida, el meu cos és, exclusivament, de la meva propietat, ni cap estat, ni cap religió, ni cap grup social té dret sobre el meu cos, de cap mena! Quan el Govern espanyol va anunciar una llei de mort digna, a alguns els va faltar temps per acusar-los de banals, de crisi dramàtica i altres barbaritats sense sentit. La llei no es contradiu amb el desig majoritari de viure el màxim possible; tampoc té res a veure amb el fet que totes les organitzacions socials encoratgin aquest desig. El moll de l’os es presenta quan necessites ajut per portar a terme la teva decisió de morir, les persones que tenen els coneixements es neguen, uns per convicció i els altres per por de les represàlies legals.

El projecte de llei espanyola és un pas important però que no soluciona la resta de situacions; per tant, una llei de despenalització del suïcidi assistit cada vegada és més necessària en un món tecnològic on els actuals avenços mèdics poden allargar la vida de manera indefinida. Pensem per exemple en Eluana Englaro, que va estar disset anys en coma abans de desconnectar-la o en Vincent Humbert. Fa un parell d’anys Remy Salvat (23 anys, amb una malaltia degenerativa paralitzant), després de la resposta negativa del president francès a la seva demanda d’assistència mèdica per una eutanàsia assistida, va haver de suïcidar-se sol, amagat de tothom, per protegir els seus pares de la nostra hipòcrita, perversa i cruel intolerància, «no tenim dret a interrompre la nostra vida», li va escriure Sarkozy.

Els motius que normalment s’esgrimeixen són: que perjudica la societat, que atempta contra l’ordre natural i que la nostra vida no ens pertany. Tots tres són falsos. El primer perquè l’espècie no corre cap perill i en tot cas deixa de beneficiar-la, en el segon perquè en aquest cas tota la nostra tecnologia també atempta contra aquest suposat ordre natural (de fet, no existeix cap ordre natural de les coses, només cal estudiar una mica l’evolució i biologia per adonarse’n) i el tercer perquè si no és nostre, algú ha de ser el propietari i no tinc consciència de pertinença a res ni ningú. La contradicció més flagrant és que des de temps immemorials els governants ens han enviat a morir en les guerres sense cap mena de problema per protegir interessos econòmics o de poder. On és aleshores el suposat valor de la vida humana?

És immoral forçar-nos a allargar la nostra vida i és una crueltat perllongar-la més enllà de la nostra dignitat. Quan la ment, l’aliat de la nostra consciència, es desconnecta del nostre cos, quan no existeix cap possible solució ni futur, quan has deixat clar quina és la teva decisió, hauríem de poder optar a una sortida i sobretot a una protecció legal per aquells que ens ajuden a portar a terme la nostra exclusiva decisió de morir dignament.

Cal sensibilitzar la ciutadania d’aquest problema cada dia més greu perquè tots ens podem trobar. I per aquells que es neguen a afrontar aquesta realitat tinc una invitació: una visita guiada pels hospitals i geriàtrics per donar un nou sentit a la paraula esclavatge. Estic segur que serà tot un descobriment.

© 2011 Ricard de la Casa Pérez

MES ANDORRAAquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 17 de gener de 2011

Tweet

Universitat i taxes

El cap de govern anglès, David Cameron, acuitat per la crisi i la falta de diners ha decidit augmentar les taxes universitàries i això ha posat en peu de guerra a tots els estudiants del país. Segons Cameron la mesura és progressista donat que s’ha previst que els alumnes puguin retornar els diners dels préstecs necessaris quan ja estiguin treballant i els seus ingressos superin els 25000 euros anuals (ben mirat molt justet per començar a pagar). El debat està servit no únicament pels ciutadans d’aquell país sinó que també de tota Europa. En definitiva es tracta de qui suporta el gruix de la despesa de l’educació universitària. Per una banda uns diuen que com el benefici és personal, és lògic que les despeses recaiguin sobre l’estudiant qui és qui s’aprofitarà durant la resta de la seva vida. Per l’altre augmentar les taxes, significa que les classes menys afavorides tindran menys oportunitats reals d’accedir a l’educació superior. Per acabar d’arrodonir el problema cal pensar que una Universitat de qualitat necessita diners, sens dubte, i per tant no podem amagar el cap sota l’ala i oblidar quelcom fonamental.

David Cameron

Tinc clar que Cameron ha comés un greu error i que molts dels seus ciutadans pagaran per ell. Penso que l’estat, com fins ara, s’ha de fer càrrec del gruix d’aquesta despesa, sense menysprear cercar altres ingressos (investigació, filantropia etc.), incloent unes taxes mínimes per tots els estudiants -amb capacitat d’accedir a beques i préstecs personals específics-. Traspassar aquestes despeses als estudiants farà que molts d’ells renunciïn a entrar a la universitat per por a endeutar-se encara molt més del que ja costa actualment. A Andorra en sabem molt del que costa això.

Posaré un exemple del que passa al nostre país: Perqué tan govern com comuns subvencionen les guarderies? Perqué els diners de tots han de ser servir per alleugerir la carga econòmica d’aquells que han decidit tenir fills? La resposta sembla clara, els beneficis de polítiques que estimulin la procreació son necessàries perque el país tingui un futur i traslladant aquest exemple al tema de les taxes, encara que l’impacte dels estudis universitaris sigui menor pel país que la resta d’estudis (primària i secundaria), si que en realitat tenen un impacte important en la població i a la llarga també el mateix país s’aprofita d’aquesta formació. Un país amb ciutadans més preparats pot afrontar millor els problemes i oferir més capacitat i creativitat en tots els ordres econòmics i socials. Pot en definitiva, i és del que es tracta, tenir uns ciutadans més satisfets i més feliços i aquesta deuria d’ésser la meta de qualsevol govern.

Els gens que tenim, és a dir la nostra capacitat personal o l’intel·ligència, deuria d’ésser l’únic factor discriminatori a l’hora de poder fer una carrera universitària. De fet aquestes taxes deurien d’ésser debatudes únicament en funció de l’equitat i de la seva eficàcia. Deixar fora del circuit universitari a nois i noies per motius exclusivament econòmics sense tenir en compte la seva intel·ligència i capacitat em sembla la pitjor de les condemnes no tant sols per a ells sinó a la llarga pel mateix país. A Andorra de moment tenim unes taxes acceptables però no podem deixar que aquest model conservador-liberal de David Cameron s’imposi. Ens va el futur del país.

© 2010 Ricard de la Casa Pérez

 

Aquest article fou publicat pel diari MÉS ANDORRA el 26 de desembre de 2010

La perversitat de la Violència de Gènere

Aquest 25 de novembre marquem al calendari el Dia de la Lluita contra la Violència de Gènere. Els últims anys no cal recordar aquesta data vist que, malgrat les polítiques de prevenció actuals i de lleis coercitives i punitives, els casos augmenten any rere any i la premsa ens informa sense parar de tots els casos i les esfereïdores estadístiques (just mentre escric aquest article sento per la radio un nou cas d’assassinat de violència de gènere). Potser a Andorra no estem acostumats als casos més greus, com els nostres veïns francesos o espanyols (els darrers assassinats a casa nostra van ser a l’agost passat i al juny del 2009), però les denúncies per maltractaments tant físics com psíquics no fan més que augmentar. Necessitem una llei específica i sembla que amb el nomenament de Magda Mata com a secretària d’Estat per a les Polítiques d’Igualtat, a l’abril passat, el Govern està prou sensibilitzat, però crec que ens cal fer més esforços. (más…)

Sarkozy, Europa i el poble romaní

Nicolas Sarkozy

La topada entre la Comissió Europea i un govern europeu estava anunciada des que la primera ha anat assumint cada vegada més poder al si de la Unió. Que la resta de presidents i primers ministres fessin costat al president francès i que la Comissió perdés també era un fet completament previsible. La situació de Sarkozy a França, amb vagues de tota mena, ha fet que prengués una mesura electoralista i molt perillosa. És clar que no ha estat el primer a fer-ho a Europa. També altres governs, Itàlia, Suècia… han fet quelcom semblant, però ha estat França, un dels pilars de la Unió Europea, qui ha mogut fitxa dintre de les fronteres europees i tenint com a subjectes uns ciutadans diferenciats de la resta: el poble romaní.

La crisi econòmica, la inseguretat, sempre radicalitza sectors importants de la ciutadania i desmobilitza, per altra banda, els demòcrates. La historia n’és plena de exemples: els enormes problemes econòmics de la República de Weimar a Alemanya van donar pas a un dels passatges més obscurs de l’Europa moderna o, molt més a prop en el temps, com als EUA, amb la creació de noves lleis (Patriot), amb les quals es van retallar substancialment les llibertats de les persones. Entenc que els francesos puguin sentir-se molestos per la comparació que la comissionada va fer, però és el principi d’un camí molt arriscat. No perquè ens pugui dur a cometre barbaritats com a l’antiga Iugoslàvia sinó perquè està en joc la mateixa Unió Europea i aquesta és una aposta que no ens podem permetre el luxe de perdre.

Aquesta Europa que coneixem ara prové dels principis dels anys 50 (segle XX). Va ser l’Europa de Tractat de l’acer i del carbó signat a París (1951) i Roma (1957), com a ens embrionari d’aquesta Unió Europea. Els impulsors, els primers d’ells Winston Churchill (conferència celebrada a la Universitat de Zuric el 1946) i el ministre francès Robert Schuman (el 1950 va proposar un pla, dissenyat per Jean Monnet per integrar i gestionar en comú la seva producció de l’acer i el carbó amb Alemanya), el que volien i el que molta gent ha oblidat o no sap, és que va ser dissenyat per posar fi a segles de guerres entre els estats europeus (en definitiva, i si ens ho mirem bé, guerres civils europees) i que els havia portat dramàticament a perdre una gran part del seu capital humà i tota la seva potència econòmica.

Portem més de 60 anys construint una Europa en pau. Potser és temps de recordar que aquesta era i segueix essent la primera prioritat. La unió política pot esperar, però no podem sota cap concepte obrir una caixa de pandora que pot fer involucionar aquesta Unió Europea que tant ha costat construir. Pau també és la via de la justícia, de la llibertat i de la democràcia. No podem tenir, sota cap concepte, ciutadans de segona. El populisme és una de les eines més desestabilitzadores i cal identificar aquestes polítiques i desactivar-les tan aviat com es pugui. Tenim que ser capaços d’enviar un missatge molt clar als nostres dirigents: No podem posar en perill aquesta conquesta per un grapats de vots o les ambicions polítiques d’una persona en un moment concret.

© 2010 Ricard de la Casa

MES Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 5 de novembre de 2010.

Hawking abans del Big Bang

The Grand Design de Stephen Hawking

Fa unes setmanes Stephen Hawking feia un anunci, polèmic per alguns, en el seu nou llibre “El gran designi“: que un dit premen un botó (deu) no era necessari per la creació de l’univers. L’important no és com es va formar l’univers sinó perqué i la ciència comença a teoritzar sobre aquest fet fonamental. Tan les diverses religions, com la filosofia, com la ciència intenten explicar, cada una d’elles a la seva manera, aquest perqué. Einstein ho va intentar i per fer-ho va tindre que apedaçar la seva teoria de la relativitat (i després desdir-se i rectificar), donat que les lleis que fan caure la poma de Newton en l’univers macrocòsmic no semblen funcionar en el microcòsmic. Vam tindre que esperar a la mecànica quàntica per esbrinar que passa a nivell dels electrons, però el que queda, encara, és trobar les equacions que uneixin les dues en una sola: la teoria del Tot. Per a Hawking és la Teoria M.

La base fonamental del assumpte es la gravetat i Hawking teoritza amb un univers multidimensional, de fins a 10 dimensions i el temps (aquest va aparèixer just en el moment del Big Bang, abans no existia). Si ens sembla increïble aquest fet, pensem que fins fa poc ningú pensava que la llum es podia corbar i ara sabem que allò que Einstein va predir és una realitat, la llum es veu afectada al passar prop d’un camp gravitatori intens i es corba. Abans pensàvem que el temps era immutable i ara esta comprovat que un minut o una hora a Andorra no te la mateixa durada que d’alt del Everets o a la fossa de les Marianes (11 km sota l’aigua). El temps es veu afectat per la gravitació i per la velocitat. Ja és un vell exemple el dels bessons que un es queda al planeta Terra i l’altre agafa una nau que orbiti el sistema solar a velocitats properes a la llum durant 10 anys. Al tornar el seu germà serà un vell mentre que el viatger només tindrà 10 anys més. Si això ens sembla ciència-ficció (i es pura realitat), pensem que la mecànica quàntica prediu universos múltiples amb diferents dimensions uns dels altres.

La qüestió clau és com apareix tot del no res de manera espontània. Hawking especula que l’energia gravitacional és a dir l’energia negativa de la gravetat i la matèria (l’energia positiva de la matèria) poden contrarestar-se o millor dit equilibrar-se i per tant obren la possibilitat de crear universos sencers. Segons la teoria M de Hawking fins a un numero bastant important d’universos diferents: 10 elevat a 500. L’autor diu: “Fluctuacions quàntiques van crear petits universos del no res. Alguns d’ells van arribar a tenir la grandària critica necessària i van créixer formant galàxies, estels i, com a mínim en un cas concret, ésser com nosaltres“. Stephen Hawking teoritza que la gravetat podria ser el causant de la creació de múltiples universos. Com a mínim ofereix una explicació consistent encara que no demostrable (per el moment), més enllà d’explicacions religioses que ens tornen a situar, una i altre vegada, en el mateix punt de partida.

Vivim un moment apassionant de la nostra historia com a humans i el llibre de Hawking obre una escletxa de llum sobre la que cal aprofundir.

© 2010 Ricard de la Casa

Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 18 d’octubre de 2010.MES